La posta de sol al desert

Endinsar-se en el Sàhara, el desert més extens i perillós del món, és una de les experiències més inoblidables que pot viure un viatger. Després d’algunes hores de marxa en 4 x 4, un es troba de cop allunyat de tot i de tothom davant d’un mar de dunes que van canviant de color segons el moment del dia. En caure la tarda, el sol baixa lentament, omple el cel de foc i desapareix rere les dunes: poc després, l’obscuritat és total.

 

Una excursió en dromedari

Si hi ha un animal capaç de suportar la duresa del Sàhara, aquest és el dromedari. Aquestes bèsties gegantesques són d’una resistència increïble, molt intel·ligents i extraordinàriament pacients. Són pacients amb els seu amos i ho són també amb els turistes que es decideixen a muntar-hi per primera vegada. La sensació de marxar sota el cel blau a lloms d’un dromedari com ho han fet generacions d’homes, dones i nens des de l’Antiguitat, és única.

 

La sortida del sol

Alguna cosa batega al Marroc a trenc d’alba. L’intens negre de la nit (sobretot a les zones rurals, on no hi ha electricitat), clareja a poc a poc i, de cop, comencem a veure-hi. Llavors descobrim que el sol ja està preparat per sortir, i que aviat ens escalfarà la cara i omplirà cada casa, cada camí i cada racó de llum daurada. En pocs minuts, sentirem la crida a l’oració de l’alba, i tot començarà de nou.

 

Menjar amb els dits

És estrany la primera vegada. Fa tants anys que no enfonsem els dits en un plat -des que vam deixar de ser nens- que pot arribar a incomodar-nos. Tot i així, el record de menjar amb els dits està guardat al nostre disc dur i quan el fem ressorgir, és meravellós. Els marroquins mengen amb els tres primers dits de la mà dreta, i ho fan amb una elegància increïble. Només ens cal imitar-los i comprovar com n’és d’útil sentir la textura i la temperatura del menjar als dits abans d’endur-nos-el a la boca.

 

Un peix fregit a Essaouria

La ciutat atlàntica d’Essaouria, -«la ben dissenyada» segons el seu nom àrab-, és famosa per la qualitat i la varietat del seu peix: sardines, calamars, llamàntols, llobarros, anguiles, bous de mar, gambes, navalles… hi ha de tot, i amb prou feines requereix preparació: un parell de voltes a la graella i una mica de chermoula -una saborosa salsa a base d’all, coriandre i oli-, i el paradís està assegurat durant una estona.

 

Dormir en una casa nòmada

Dormir en una jaima en ple Sàhara és un altre must al Marroc. El silenci del desert, el xiulet del vent travessant el campament, l’immens cel estrellat i la sensació d’estar absolutament sol en mig del no-res fa que et replantegis algunes coses: tot allò superflu desapareix i queda només l’essencial. I l’addictiu gust de la llibertat.

 

Perdre’s a l’Atlas

De vegades, l’omnipresència del Gran Desert fa que ens oblidem de que el Marroc és un país verd i muntanyós, i que té en l’Atles quelcom similar als Alps… però en gran! Ja sigui fent senderisme, alpinisme, una ruta en bicicleta o una marxa en 4 x 4, a l’Atles veurem cims de més de 4.000 metres d’alçària, glaceres, rius d’aigua cristal·lina, cascades i valls on les condicions de vida dels seus habitants ens retornen al que és autèntic.

 

Els olors i els colors de les ciutats

El Marroc és un paradís per als cinc sentits on regnen les olors i on les ciutats canvien de tonalitat segons els toqui la llum. Des de Chefchaouen, la Ciutat Blava, fins a la Ciutat Vermella (Marràqueix) passant pels tons terra dels adobadors de Fes, les medines conviden a descobrir els colors i les infinites essències que amaguen: de mar, d’espècies, de cuir, de flor de taronger, demona!, de cedre, de xai, de menta…